La incapacitat permanent, en la modalitat contributiva, és aquella situació del treballador en la qual, després d'haver estat sotmès al tractament prescrit i d'haver estat donat d'alta mèdica, presenta reduccions anatòmiques o funcionals greus, susceptibles de determinació objectiva i previsiblement definitives, que disminueixen o anul.len la seva capacitat laboral.

En la mesura que pugui resultar afectada la capacitat laboral del treballador, a conseqüència de la malaltia o accident, cal distingir els següents graus:

Incapacitat permanent parcial:

És aquella que, sense arribar al grau de total, ocasiona al treballador una disminució no inferior al 33 per 100 en el rendiment normal per a la seva professió, sense impedir-li la realització de les seves tasques fonamentals.

La prestació econòmica ha de ser d'una quantitat a un tant alçat equivalent a 24 mensualitats de la base reguladora (art.137 LSS).

Incapacitat permanent total:

És aquella que inhabilita el treballador per a la realització de totes o de les tasques fonamentals de la seva professió habitual, sempre que pugui dedicar-se a una altra de diferent.

La prestació econòmica consisteix en una pensió vitalícia del 55 per 100 de la base reguladora (art. 137 i 139 LSS).

Incapacitat permanent absoluta:

És aquella que inhabilita totalment el treballador per a tota professió o ofici.

La prestació econòmica consisteix en una pensió vitalícia del 100 per 100 de la base reguladora (art. 137 i 139 LSS).

Gran invalidesa:

És la situació del treballador que, com a conseqüència de pèrdues anatòmiques o funcionals, necessita l'assistència d'una altra persona per realitzar els actes més essencials de la vida, com vestir-se, desplaçar-se o menjar, entre d'altres.

La prestació econòmica consisteix en una pensió vitalícia del 100 per 100 de la base reguladora, incrementada en un 50 per 100, amb la finalitat que l'invàlid pugui remunerar la persona que l'atendrà (art. 137 LSS).